- Ei, Natatxa- em diu l'Alexei.Jo giro el cap i veig com ell em fa un gest amb els dits perque m'aproximi.
Des del meu seient m'impulso cap a l'Alexei i en un tres-i-no-res soc al seu costat:la manca de gravetat de la nau facilita aquestes coses.
Miro pel gran finestral cap on ell em diu i puc veure la Terra.Observem el planeta blau i ens resulta difícil pensar que venim d'allà.Ens mirem i potser tenim l a mateixa idea: què ens va fer fugir cap a l'espai sideral?
Quan es deixen enrera tantes coses per llençar-se a una aventura d'aquesta magnitud, vol dir que estem en aquella etapa en que cal trencar amb tot, arriscant-se a no poder tornar.
Des de la finestra la Terra sembla una joguina i nosaltres l'observem, entre fascinats i espantats, perquè d'aquí a uns díes tornem i ja no serem els mateixos que abans de marxar.
Pura Samper Más
